Preludi

Tot de sobte, fa un anys,
es feu home l’infant que vaig ser:
La vida esclatà en un moment!
I jo veig tot el món al davant...
Un llaurador que les mules empeny,
suant sobre el cim d’un tossal
i allunyat del fluvial areny
que solca els peus de la vall,
sap que resta un vessant per llaurar,
roca estèril que el repta ferreny,
mentre un tro damunt l’aire suspès
i el pic negre que el sotja allà estès
l’aguaiten un instant.
I fa:
—Que llauri si s’atreveix!

L'origen

Fa uns anys, en un temps breu,
de nen vaig passar a gran:
ma vida estava començant!
El món s'obria davant meu:
El pagès, amb el seu corcer,
corona el cim, sense alè.
Havent costejat la ribera
i franquejat la comella,
vet aquí una fèrtil pendent,
rocs per esmussar-hi l'arada,
ressona el cel per la tronada.
I la fosca cresta, pelada,
aguaita, impacient.
—Llaura. Llaura si ets tan valent!

El començament
De cop i volta, uns anys enrere,
el noi que era, home es va tornar.
I així la meva vida començà!
Vaig veure el món al meu davant -Era
el pagès que amb llurs cavalls s'està,
suat després del cim del primer puig
després de deixar els rius allà
on solquen les valls plenes de vent pluig
i veu una muntanya per llaurar,
roca erma on clavar llur aixada,
amb llamps i trons aguaitant-lo d'enuig
i el negre cim per sobre, nua cosa,
esperant-ne l'anada.
Deixeu-lo que el llauri si és que hi gosa!

El Principi

En un tres i no res, ja fa uns anys,
el noi que era es convertí en home:
I sobtadament la meva vida començà
Veia el món devant els meus nassos, Com
Aquell llaurador que no es mou del costat dels seus cavalls,
Suant a la primera devallada del turó,
Havent deixat les terres del riu
Trillades a la vall als seus peus,
I veu una vessant que pot llaurar,
Roca estèril que crema la seva mirada,
El trò flotant a l'aire,
I el pic negre sobre seu, nu
Ara esperant
-Deixa'l llaurar si en gosa!

EL Principi

Tot d'un plegat, anys ha,
Jo era l’home a qui un nen va fer pas:
La meva vida de sobte començà!
Davant dels ulls el món se’m va obrir
I aquell llaurador amb els seus cavalls para
Ja suant a peus de cim
Deixant enrere la terrabastada
Allà sota, a la vall solcada
On veu un vessant del mont per llaurar
Roca àrida per afilar-hi l’arada
Trons parats a l’aire,
I a sobre seu, el nu i negre pic,
L'espera ara.
- Si s'atreveix, que llauri aquí!

El Principi

Fa anys, en un moment,
El noi que era esdevingué un home:
De sobte la meva vida va començar!
Vaig veure el món davant meu
Aquell pagès dempeus davant dels seus cavalls
Suant en el primer cim,
Havent deixat enrere les riberes
Solcades sota la vall,
I es veu una vessant per llaurar,
Roca àrida per despuntar el seu extrem,
Un tro penjant a l'aire,
I el fosc cim sobre ell, nu,
Esperant
—Deixa'l llaurar-lo si s'atreveix!